L'esport i jo (II)

Fa tres setmanes, em vaig comprar una bicicleta de carretera. El ciclisme sempre havia estat un esport que m'havia agradat molt però que mai havia gosat practicar per dos motius. Primer, perquè vaig ser educat en la idea que era un esport perillosíssim que m'havia de menar irremeiablement a una sola cosa: una mort tràgica. Tanmateix, jo no en diria perill, sinó risc; i si hem de parlar d'esports de risc jo diria que la vida és el que més en té: només d'estar viu corres el risc constant de morir-te. De fet, no hi ha ningú que hagi estat viu que al final no s'hagi mort; per tant, l'estadística, fins ara, és del 100%, i això crec que no succeeix amb cap altre esport. El segon motiu era que no em sentia capaç de practicar aquest esport. L'autoestima baixa et fa aquestes coses.

La sensació d'anar en bicicleta es pareix molt a la de córrer. Surts al medi natural, el paisatge es va transformant a mesura que et desplaces, sents la barreja de suor, aire i sol. En el cas del ciclisme, diria que hi ha, com en el gremi dels qui van en moto, una empatia de grup que no hi sol haver en altres esports. Quan vas per un caminet i et creues amb altres ciclistes que van en la direcció contrària que vas tu, els saludes i tens la sensació d'haver emès un missatge en un codi que només els ciclistes entenen. Això t'aporta la satisfacció de pertànyer a un col·lectiu, cosa no gens menyspreable per a una persona del meu perfil.

Ara bé, tota cara té una creu; en aquest cas en són tres: l'obssessió, la impulsivitat i la compulsivitat. Quan vaig veure que la natació en aigües obertes se'm donava bé i m'agradava, no vaig tardar gaire a pensar-me que podia guanyar curses i transformar-me, de cop i volta i amb 33 anys, gairebé en el campió mundial d'aquesta modalitat. El que va acabar passant va ser que em vaig cremar, em vaig lesionar i vaig entrar en depressió perquè, a pesar de nedar i pensar en la natació a totes hores, la meva fantasia mai no es feia real –volia que ho fos tot d'una. L'obssessió sempre te'n demana més, més i més, però mai és suficient, exactament com quan consumesc alcohol.

Amb la bicicleta m'ha passat exactament el mateix: volia sortir a rodar cada dia, augmentar els quilòmetres de 30 en 30 a cada sortida, pujar muntanyes a màxima velocitat des del primer dia; però el cos té unes limitacions. La pitjor cosa de tot això, és a dir, de fer les coses d'aquesta manera, és que perds el valor de fer-les amb plaer. Passen de ser una cosa que d'encantava fer a una competició molt desagradable –i mira que jo sempre he dit de mi que no era competitiu! En aquest moment del meu procés de recuperació, tenc en compte que això no em va gens bé perquè em provoca sensacions extremes que em desestabilitzen i que poden tombar-me quan no els estigui atent. D'això, per exemple, sí que en diria perill, més que no pas risc.

Ja ho sabeu: llegiu-me, comentau-me i compartiu-me!

Gràcies.

T