Un any després i us ho estic contant

Un any després i us ho estic contant. De vegades tot això no se'm fa fàcil, però tot i així està sent una experiència més que satisfactòria. M'han passat i m'estan passant un munt de coses; ja ho heu pogut anar comprovant a través d'aquest blog. Però permeteu-me que en faci una mica de recapitulació.

Fa exactament un any que vaig fer la meva davallada personal als inferns –ja sé que és una expressió massa usada, però m'hi veig representat. No era la primera vegada que hi viatjava, però sí que va ser la primera vegada que vaig tenir la sensació de visitar-ne el cor. Aquell dia havia quedat amb dues persones per dinar a Palma. Com sempre, vaig aparcar a prop de l'edifici de GESA i vaig anar a peu cap al centre. Com moltes altres vegades, vaig aprofitar el trajecte per consumir alcohol, però en aquesta ocasió, en arribar al lloc de trobada, ja em trobava seriosament perjudicat. Em sentia tristíssim i desemparat; per sort, els meus acompanyants eren gent sensibilitzada amb la qüestió de les malalties mentals i em varen saber ajudar. El 17 de setembre del 2019 va ser el dia que vaig començar a assumir de bon de veres que tenia un problema de salut greu al qual calia posar remei.

Després de passar la nit a urgències, el matí del 18 de setembre vaig despertar-me amb la sensació que qualque cosa havia, per fi, canviat i que encetava una etapa de treball personal que se'm faria dura. El psiquiatre de servei em va dir que podia triar entre tornar a casa o ingressar en la Unitat de Salut Mental el temps que necessitàs. Vaig decidir que hi ingressaria perquè tenia por de tornar a repetir-ho tot com ho havia estat fent fins aleshores en sortir de l'hospital. Vaig passar-hi una setmana, però, si mesur aquets temps en funció de la revolució que va patir la meva vida interior, no el podria quantificar. Record les parets pàl·lides, el pati al celobert, les pautes de comportament inflexibles, el cos d'infermers i infermeres, la barreja de desesperació i serenitat, la fosca de la nit mentre estava estirat al llit mirant de trobar el son, el menjador i el menjar, la medicació, els altres companys. També la decisió més arriscada i important que havia pres fins aquell dia: deixar la feina per centrar-me en les meves necessitats vitals i construir-me un futur que em satisfés.

En sortir-ne, vaig passar-me dos mesos sobremedicat; tant que, de fet, no m'enrecord de gairebé res. No vaig recobrar la consciència fins al gener. En aquell moment ja feia quatre mesos que assistia al meu grup de recuperació. A partir del mes de març també vaig reprendre la teràpia amb el meu psicòleg. Ara deu fer al voltant de dos mesos que vaig decidir que la meva etapa amb el grup ja s'havia acabat i que la feina la faria amb la psicoteràpia. De moment és el meu lloc. Gràcies a ella estic desenvolupant uns recursos d'autogestió psicològica i emocional el valor dels quals no és possible de fixar. De manera molt resumida, m'he donat compte que durant 35 anys m'he estat maltractant amb l'alcohol i altres armes i estic aprenent que autocuidar-me és la manera de canviar d'actitud. Moltes vegades durant la meva vida m'he preguntat per què sentia un buit en forma de mi i intentava omplir-lo amb coses que només feien que empitjorar el meu malestar. Ara, a poc a poc, estic començant a veure'n el perquè.

P. S: Ho estàs fent Súper, Toniet. Has vist com tu podies? Feliç primer aniversari de la teva nova vida.