Cicatrius

 

Aquesta història ja us l'he contada; és del tipus al·lot coneix al·lota i acaben al llit, però no ben bé amb aquests personatges ni amb un llit. Avió cap a Bilbo. Ja duus un parell mallorquí de setmanes que hi ha qualque cosa a dins que no marxa bé. Et trobes tristot, el cap et fa voltes sense aturall amb pensaments brossa al 99% (marge d'error de l'1%) i, si no estiguessis consumint Antabus, ja te n'hauries anat a beure't litrones calentotes en qualque racó, amb sort davall l'ombra d'un bon pi. Entres a l'aeroport i et compres la cervesa fresca més grossa i penses aquesta i pus, no fos cosa que l'Antabus em faci col·lapsar. 4,5 €. No t'ha bastat, evidentment, i ja dins l'avió comences a embossar els tripulants des del primer moment demanant-los cervesa, aviat, però et diuen molt amablement que no siguis pesat, que el servei de bar a bord té el seu moment i no és ara ja. Estàs desesperat per consumir i mires la passatgera del costat preguntant-li no tens ansietat?, i ella et respon no tanta com tu. L'estratègia de conxorxar-t'hi per fer pressió a la tripulació ha resultat fallida. Finalment, arriba el servei de bar i demanes una Mahou. 4,5 €. En dos minuts ja els tornes a cridar i demanes una Carlsbeg. 4,5 €. En tendràs prou fins a tocar terra però ja estàs pensant a quin bar aniràs quan siguis a Bilbo.

Seguidament, són les tantes de la matinada i t'estan fent un examen clínic que inclou analítiques de sang, un TAC –t'has pegat un coparro a la mateixa cella que l'altra vegada que ha sonat com les sigles d'aquesta prova– una rentada gàstrica i no saps què més. T'han fet preguntes i les has respost mig condretament, però, d'això, ja no te'n recordes l'endemà quan et duen per berenar una dotzena de galletes Maria de la marca Quely (uooh, Quely!) i et tornen a fer preguntes que ja havies respost. Se'n record de mi?, diu el psiquiatra de guàrdia de l'Hospital Públic de Basurto, no. Et duu un informe i et recorda els riscos d'engatar-se quan prens Antabus. Se'n fa creus que no m'hagi rebentat el fetge, el cor o la morena. En qualsevol cas, continua, observi si en els dos o tres dies vinents sent cap símptoma preocupant. Gràcies, ja me'n puc anar? Sí. Bé, idò agur. Era un tipus amable.

L'alcoholisme és una malaltia crònica sense cura, però amb algun remei. Quan ets alcohòlic, ho seràs per a tota la vida i no hi pots fer res per fer-lo desaparèixer, però sí que pots diguem-ne desactivar-lo. Com? Començant per no beure: així de simple. Ara bé, de vegades t'hi pots pegar, però aconseguir només això. La teva aspiració és mantenir l'alcoholisme latent i aprendre a conviure-hi. Per sort, no és com altres malalties, la reactivació de les quals no depèn d'una decisió pròpia sinó dels capritxos de vegades fatals dels organismes. Quan et sents prou fort per mantenir l'ànsia de consumir a retxa ve la part més compromesa i gratificant de la recuperació: el treball espiritual. D'això ja us en parlaré un altre dia.

En resum: Vaig batre els rècords mundial i olímpic en la categoria d'Esclats de Morros Sobre l'Asfalt sense Posar les Mans i m'he fet un trenc damunt la cella esquerra de tal manera que en continua un altre que em vaig fer devers el març del 2015 –en aquesta ocasió només faig fer bronze mundial en la categoria amateur. Amb una caiguda més com aquestes altres dues ja tendré una segona cella-cicatriu completa paral·lela a la que em va donar ma mare en néixer. Si m'agrada com em queda, potser em plantejaré fer-me'n una altra damunt la cella dreta en dues o tres sessions, que són cares i fan mal. Si, en canvi, veig que no em queda bé, sortiré cada dia al carrer amb el casc de la bicicleta posat, me'n vagi o no a fer ciclisme.

Au, va, llegiu-me, comentau-me i compartiu-me!