VII. La distímia
A dins meu, sempre he sentit que, a banda de l'addicció a l'alcohol, hi havia alguna cosa més que no funcionava. Dimarts vaig rebre els resultats d'un informe psicològic que vaig sol·licitar, el diagnòstic del qual va ser, efectivament, doble. El diagnòstic principal és un trastorn per consum d'alcohol greu; el secundari, un trastorn depressiu persistent o distímia. De fet, sense jo saber-ho, quan li explicava al psicòleg com em sentia, gairebé vaig donar-li una descripció acadèmica de la distímia.
Des
de ben petitó, he sentit una tristor, nostàlgia i melancolia
cròniques, aquell nus al pit que sol precedir el plor. Normalment
dedic molt de temps a pensar en el passat com una absència dolorosa
i en el present com quelcom que fugirà per a sempre. Pel que fa al
futur, també em dol pensar que algun dia arribarà, passarà i no el
podré mantenir amb mi. Això em provoca un dolor vital de vegades
gairebé insuportable. Sempre he pensat que el poema “L'encís que
fuig”, de la poetessa llucmajorera Maria Antònia Salvà, descriu
perfectament aquest estat:
Boira
que el cim vas fregant volandera,
flaire qui passes amb l'ala del
vent,
signe de neu que entre molsa i falguera
dius ta cançó per rocosa pendent,
signe de neu que entre molsa i falguera
dius ta cançó per rocosa pendent,
rous matinals i poncelles descloses,
com jo fruesc vostre encís fugitiu!
Dins el misteri que esfulla les roses
veig la Bellesa qui passa i somriu.
com jo fruesc vostre encís fugitiu!
Dins el misteri que esfulla les roses
veig la Bellesa qui passa i somriu.
Amb quin plaer
d'exquisida recança
jo l'he sentida quan passa pel món,
que en sa escomesa ja duu l'enyorança,
de tan seguit com s'allunya i se fon!
Tota ma vida tremola agraïda
quan un moment l'he sentida vibrar.
jo l'he sentida quan passa pel món,
que en sa escomesa ja duu l'enyorança,
de tan seguit com s'allunya i se fon!
Tota ma vida tremola agraïda
quan un moment l'he sentida vibrar.
Mes ella passa, i què en resta a la vida
sinó el neguit de sentir-la passar?
Oh aquell desfici que mai s'agombola!
Oh aquella amor consirosa i plaent,
de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,
boira del cim o fontana d'argent!
sinó el neguit de sentir-la passar?
Oh aquell desfici que mai s'agombola!
Oh aquella amor consirosa i plaent,
de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,
boira del cim o fontana d'argent!
Quan
vaig demanar l'informe psicològic, ho vaig fer amb l'esperança
d'esclarir si la meva addicció a l'alcohol era un símptoma d'una
altra malaltia mental. Si en trobàvem la causa, potser també en
trobaríem el remei! Malauradament, les coses no són tan senzilles,
ja que ha resultat que el diagnòstic principal és intercanviable
amb el secundari: en aquest moment no se sap bé si patesc addicció
a l'alcohol perquè tenc distímia o a l'inrevés. Això, en resum,
vol dir que una cosa no es dóna sense l'altra; per tant, haurem de
seguir investigant-ho.
Sufro depresión y también tengo esta gran duda, mis adicciones (en mi caso sufro de trastornos alimenticios y adiccion a la comida) vienen a raíz de mi depresión o me deprimo porque mis adicciones me afectan tanto de manera física como psicológica?
ResponEliminaRecuerdo que la primera vez que sentí depresión fue alrededor de los 6 años, gracias a la terapia que estoy realizando ahora, descubrí que fue por uno o varios acontecimientos traumaticos.
Es la primera vez que escucho sobre la distímia, pero por lo que leo en tus líneas, es bastante parecido a como me sentí siempre.
Lo que no sé es si la distímia aparece por hechos traumaticos o no.
Lo que podría llegar a pensar, luego de leer lo que nos cuentas en estos párrafos, es que si desde niño te sientes así y obviamente el alcoholismo apareció luego, habría una posibilidad de que tu alcoholismo se deba a eso y no viceversa, ¿verdad?
Comenzaste alguna clase de terapia además del tratamiento que veo que estás haciendo contra el alcoholismo?
Gracias por escribir, te seguiré leyendo.
Bon dia, Adadesesperada,
EliminaEn primer lloc, gràcies pel comentari. Tot i que no ho sembli, els trastorns de la conducta alimentària tenen molts de punts en comú amb les addiccions –tu mateixa ja ho comentes. Jo tenc un record de quan era ben petit, no record quina edat: Un matí em vaig despertar per anar a l'escola. Ma mare era dins la meva habitació i em convidava a aixecar-me del llit, però jo, senzillament, no podia fer-ho. Sentia com si estàs fet de plom, com si no pogués moure'm en absolut, i sentia un dolor i un pesar immensos dins el pit. I plorera, molta plorera. No era capaç de deixar el llit i enfrontar-me al dia d'escola. Pensant-hi més tard, amb els anys, vaig descobrir que passava per una forta depressió.
En el meu cas, en aquests moments només estic prenent la medicació que m'ha pautat el psiquiatra. Din 'en aquests moments' i 'només' amb tota la intenció, perquè això canviarà ben aviat. En el passat, vaig estar 5 anys sense beure gràcies a l'ajuda que vaig rebre d'AA, quan jo vivia a Sevilla. En aquesta recaiguda, he tornat a recórrer a AA, però estic convinçut que no és el que ara necessit. Per això he explorat i estic explorant altres vies, com ara Las Ovejas de Mica o Projecte Home. Pel que fa a la psicoteràpia, vaig decidir anar passa a passa i analitzar totes les alternatives terapèutiques abans de triar un psicoterapeuta. Encara és una assignatura pendent.
És probable que, com tu dius, primer aparegués la distímia per alguna causa i després desenvolupàs l'addicció a l'alcohol. Tanmateix, el psicòleg que em va diagnosticar la distímia no em va dir o va preferir no dir-me si va ser abans l'ou o la gallina. Investigant sobre les meves malalties, i gràcies a la informació que comparteix amb mi la meva parella, que també pateix un TCA, he descobert que el fet de patir una malaltia mental alhora que una addicció té un altre nom: patologia dual. No ho havia sentit mai, però pel que sembla és quelcom força freqüent. Així com vagi sabent més coses en relació amb això, les aniré compartint amb vosaltres a través del blog.
Gràcies i fins aviat! :)