V. Cal no oblidar-la mai

Duc un mes i escaig sense consumir alcohol després de la meva darrera recaiguda. M'ha durat gairebé dues setmanes amb intermitències; tanmateix, si estir una mica més el fil, el consum intermitent m'ha caracteritzat els darrers 4 anys: un mes sí, un mes no; una setmana sí, una setmana no. Estic prenent medicació –antidepressius, sedants, ansiolítics i somnífers– i aquests dies ja estic notant-ne l'efecte estabilitzador. D'altra banda, estic esperant un diagnòstic psicopatològic que ens haurà de servir per saber si la meva addició pogués ser un símptoma d'una altra cosa. És una porta que mai no hem obert i em té intrigat alhora que esperançat; tant de bo gràcies a això trobem nous camins i remeis. Al mateix temps que tot plegat, estic assistint de manera regular a les reunions d'Alcohòlics Anònims (AA), la qual cosa m'està funcionant molt bé.

Per a qui no estigui familiaritzat amb AA, aquesta organització té un bon grapat de publicacions escrites. No cal entrar a avaluar-ne la qualitat; tan sols dir que, des del meu punt de vista, l'alcohòlic, llegint aquesta literatura –és el genèric amb què hom s'hi refereix normalment–, es manté connectat amb allò que jo anomèn el discurs de l'acceptació. En les reunions, parlam de diversos temes relacionats ja no només amb el consum d'alcohol. Ahir, llegíem una de les Reflexiones diarias, concretament la corresponent al 19 d'octubre. Aquesta reflexió es refereix a un concepte clàssic i bàsic en el món de les addiccions: l'acceptació. Ho fa amb els termes característics d'aquesta organització, la «derrota total», els quals freguen sempre l'estil de la moral cristiana. Però, deixant els prejudicis a banda, crec que aquí hi ha una cosa fonamental per tal de conviure sobri amb l'alcoholisme: cal no oblidar-la mai, cal recordar-se a un mateix de manera persistent que pateix aquesta malaltia.