I. Sí, jo també sóc alcohòlic

El dia que t’adones que ets una persona addicta a l’alcohol –un altre dia ja parlarem de què o qui ho és o no– és ben igual que el dia que t’adondes que, per exemple, una llengua ha desaparegut: la cultura que la parlava ja havia patit abans un cas evident d’assimilacionisme cultural en altres àmbits (això és, però, matèria d’un altre tema). Arriba un dia i dius: collons, però si sóc incapaç de decidir no beure! Ho has fet tantes vegades i en tantes condicions que ja et sembla normal, gairebé ben igual que a la resta de la gent amb què convius. El consum d’alcohol, a la nostra societat, està perfectament normalitzat; potser massa i tot. Tanmateix, el problema real és que si te’n beus una, ja no et pots aturar.

El meu primer record relacionat amb l’alcohol és al bar dels meus padrins. El trespol i el tasser feien olor de cervesa rància i d’anís ressecot; tota la prestatgeria, que no era gens modesta, estava atapeïda de botelles de tot tipus. Veies pertot una gernació etílica, inclosos els familiars meus, que treballaven allà. Doncs jo em vaig criar en parts dins aquest paisatge. Després també record que mon pare tenia un moble-bar de fusta amb una porta corredissa. Un dia, un amic i jo hi descobrírem una botella de Baileys; l’obrírem i pensàrem: cony, però si fa olor de Laccao! Vàrem decidir de tastar-la però no així talment, no fos cosa que fos una beguda massa forta, sinó que en vàrem fer un barrejat amb Laccao que vàrem encalentir dins una cassola –no em demanis per què.

Allò que és més greu de tot d’aquest episodi és, però, que jo encara anava a l’escola i, com a molt, tenia 11 anys. D’ençà, i ja t’ho dic ara, n’he fet ben molts, de desastres. Ja te'ls aniré contant.